Xafardera
Avui us presento la primera fotografia que vaig presentar a un concurs per motius de composició i que no m’agradava de manera especial. Va quedar primera davant la meva sorpresa i vaig poder comprovar que l’estètica de cadascú és relativa i que una història i una composició poden fer decantar a un jurat. Tenia vint-i-dos anys i l’estètica de les iaies no em feia el pes. La foto la vaig triar per la xafardera del segon pla que observa com “robo” una fotografia de la senyora del davant de tot.
Es una foto on,certament es comprova que ,després de mirar la primera dona, la línia de caps et du a la següent que mira, la xafardera. Vols dir que la foto no guanyaria, si estes tota ella enfocada? als meu ulls no el agrada que els portin a un lloc on esta borrós sobretot si hi han de buscar a la protagonista de la foto.
No sé si guanyaria, però a banda del missatge hi ha la composició en diagonal i el desenfoc que simplifica i neteja la fotografia, dues eines que diferencien al fotògraf de la persona amb càmera. Amb la cara de la xafardera enfocada, les dues cares es canivalitzarien. D’aquesta manera predomina la cara principal i el missatge o història de la foto passa a ser d’un element anònim. El xafarder acostuma a no voler ser vist quan xafardeja. L’espectador sí que vol saber qui és el xafarder, però el fotògraf ho censura i fa que l’espectador segueixi el tempo que ell imposa.
La composició també fa que la fotografia tingui moviment i direccionalitat de lectura. És això el que pot molestar a l’espectador, que entra en un bucle i no pot o li és difícil fixar la mirada en un punt i final. Quan això passa el cervell deixa de banda la foto material i es queda amb el concepte. Aquest moviment o direccionalitat també és un element que diferencia al fotògraf.
La protagonista és el retrat de la iaia del primer pla, la xafardera és la provocació, és el meu missatge “títol”. Sense el títol els menys observadors es quedarien sense veure la pel·lìcula.
P.D. Quan vaig presentar la foto a concurs, tot això no ho sabia. La vaig presentar perquè la història, encara que simple, em seduïa. Vaig pensar que la foto a nivell estètic no tenia gaire valor (a mi no m’entusiasmava) i que la diagonal, que aleshores era un accident per mi, podia interessar al jurat ja que a les fotos de la gent que en sabia, era una eina que es feia servir… La vaig presentar per la història pensant que no agradaria (pensant amb mi no pas amb el jurat), no tenia cap altra foto que m’agradés, era aquesta o cap. Amb el temps i la experiència he vist que la foto té un missatge, una lectura, una història i per aquests motius acaba tenint una estètica, l’estètica que jo no veia quan la vaig presentar però que sí van veure els experimentats membres del jurat de Càmera Club.
Un bon títol millora molt, o bastant, una foto però potser dirigeix a l’observador cap a un determinat punt de vista. Si una foto és bona en ella mateixa i no té cap títol, pot tenir moltíssimes lectures, des de naïf fins a interpretacions que necessiten dues pàgines de ‘rotllo’ per explicar-les i que només les entén el que les ha escrit.