Es una foto que puc mirar tranquil·lament, veig perfectament aquest nen amb el rerefons d’avions una mica borrosos, gairebé veig al nen movent-se per llençar l’avió de paper, però es una imatge que m’evoca alguna cosa trista i m’inquieta, potser ho fa el blanc i negre? potser somniem en colors! o potser hi veig com una imatge que contraposa cultures, no em se explicar però un nen xines o tibetà somniant amb amb un símbol potent d’occidentalització no m’encaixa.
M’agrada molt la idea d’aquesta fotografia. El contrast visual entre l’energia i la imaginació del nen contraposada a les avionetes estàtiques i difuminades del fons accentua la idea de somni que recull el títol.
Tot i així, i no sent gaire entesa, ni amant, dels muntatges, trobo aquest difuminat entre el primer pla i el fons una mica massa forçat, no creíble, restant-li una mica a la bona impressió inicial. Per últim, potser també hauria col·locat el nen un pèl més cap a l’esquerra.
Penso que és una bona foto d’una bona idea. El B/N ens impedeix distreure’ns. Es contraposa un nen que té un senzill avió de paper a unes avionetes de veritat. El muntage fotogràfic és com un somni, el somni de l’infant.
Jo trobo que es una foto dura, amb B/N i un nen que juga amb un avio de paper tenint al fons dos avions o avionetes que contrasten amb la realitat del nen, que amés es negret.
Puc dir que la situació a mi em desperta dos sentiments, pena i a l’hora ràbia per la desigualtat de la vida.
Es una bona foto de reportatge.
És una bona foto de muntatge. Només hi trobo la dificultat de fer més creible el desenfoc. Bona gama de grisos, bon contrast, bona composició. Fotografia molt correcte, interessant, i que em fa pensar una mica més enlllà de l’acció simple que mostra la imatge d’un nen asiàtic que vol fer volar un avió de paper. És un inici d’allò que voldria o d’allò que podrà ser de gran? És una afirmació de que ell també pot fer volar amb un recurs que està al seu abast?… és igual, la foto no ens deixa indiferents.
Malgrat que una fotografia d’aquest tipus, amb una història al darrera, té el risc o la virtut de ser interpretada de manera diferent a la que pretén l’autor, és enriquidor poder veure els altres punts de vista. Mentre que la lectura de l’Aurora no encaixa en absolut amb la meva exposició visual-conceptual de la fotografia, la lectura del Jordi és exactament allò que jo volia transmetre, la il·lusió de poder fer volar algun dia un avió, amb la metàfora de l’avió de paper. No cal demanar-li al nen “què vols ser quan siguis gran?”. El seu desig el porta a fer volar el seu avió de paper fins a un camp d’aviació juntament amb avions de debò per fer-ho tot més real. Aquesta fotografia ve inspirada per una història real de la meva infantesa. No recordo exactament el curs que fèiem, segon o tercer de batxillerat. El meu company de pupitre, sempre que podia, es dedicava a dibuixar a la seva llibreta grups de rock d’amagadotis del profe. Jo pensava que estava pirat, que hi havia altres coses més interessants per dibuixar o per fer, no pas una i una altra vegada gent tocant instruments musicals de manera obsessiva. Es deia Toni Ten. I mireu, així li ha anat, era el “seu somni d’infant”.
Es una foto que puc mirar tranquil·lament, veig perfectament aquest nen amb el rerefons d’avions una mica borrosos, gairebé veig al nen movent-se per llençar l’avió de paper, però es una imatge que m’evoca alguna cosa trista i m’inquieta, potser ho fa el blanc i negre? potser somniem en colors! o potser hi veig com una imatge que contraposa cultures, no em se explicar però un nen xines o tibetà somniant amb amb un símbol potent d’occidentalització no m’encaixa.
M’agrada molt la idea d’aquesta fotografia. El contrast visual entre l’energia i la imaginació del nen contraposada a les avionetes estàtiques i difuminades del fons accentua la idea de somni que recull el títol.
Tot i així, i no sent gaire entesa, ni amant, dels muntatges, trobo aquest difuminat entre el primer pla i el fons una mica massa forçat, no creíble, restant-li una mica a la bona impressió inicial. Per últim, potser també hauria col·locat el nen un pèl més cap a l’esquerra.
Penso que és una bona foto d’una bona idea. El B/N ens impedeix distreure’ns. Es contraposa un nen que té un senzill avió de paper a unes avionetes de veritat. El muntage fotogràfic és com un somni, el somni de l’infant.
Jo trobo que es una foto dura, amb B/N i un nen que juga amb un avio de paper tenint al fons dos avions o avionetes que contrasten amb la realitat del nen, que amés es negret.
Puc dir que la situació a mi em desperta dos sentiments, pena i a l’hora ràbia per la desigualtat de la vida.
Es una bona foto de reportatge.
No has entès res.
Segur que no, de que em sona l’expresió?
És una bona foto de muntatge. Només hi trobo la dificultat de fer més creible el desenfoc. Bona gama de grisos, bon contrast, bona composició. Fotografia molt correcte, interessant, i que em fa pensar una mica més enlllà de l’acció simple que mostra la imatge d’un nen asiàtic que vol fer volar un avió de paper. És un inici d’allò que voldria o d’allò que podrà ser de gran? És una afirmació de que ell també pot fer volar amb un recurs que està al seu abast?… és igual, la foto no ens deixa indiferents.
Malgrat que una fotografia d’aquest tipus, amb una història al darrera, té el risc o la virtut de ser interpretada de manera diferent a la que pretén l’autor, és enriquidor poder veure els altres punts de vista. Mentre que la lectura de l’Aurora no encaixa en absolut amb la meva exposició visual-conceptual de la fotografia, la lectura del Jordi és exactament allò que jo volia transmetre, la il·lusió de poder fer volar algun dia un avió, amb la metàfora de l’avió de paper. No cal demanar-li al nen “què vols ser quan siguis gran?”. El seu desig el porta a fer volar el seu avió de paper fins a un camp d’aviació juntament amb avions de debò per fer-ho tot més real. Aquesta fotografia ve inspirada per una història real de la meva infantesa. No recordo exactament el curs que fèiem, segon o tercer de batxillerat. El meu company de pupitre, sempre que podia, es dedicava a dibuixar a la seva llibreta grups de rock d’amagadotis del profe. Jo pensava que estava pirat, que hi havia altres coses més interessants per dibuixar o per fer, no pas una i una altra vegada gent tocant instruments musicals de manera obsessiva. Es deia Toni Ten. I mireu, així li ha anat, era el “seu somni d’infant”.