• Autor:Joan Rosell
  • Comentaris:0

3 fotos que m’han agradat del tema sabates

sabates

El concurs ha estat mancat d’una cosa que és vital en la fotografia: la imaginació o la interpretació del tema.

Ens em trobat fotografies francament desafortunades “…Voleu sabates, teniu sabates…”, sabates acompanyades amb els objectes més inversemblants: sabates amb cactus, espardenyes d’esport amb una garrafa d’aigua, o unes botes de muntanya damunt d’una soca i una escombra al darrera, per posar algun exemple. Molt fluix. Quan no hi ha un tema recurrent on la gent pot “inspirar-se” en altres fotografies que ha vist, s’entra en el caos o col·lapse mental. Quan vas tan apurat d’imaginació i tens la ment en blanc quan escrius en el teu cercador neuronal: “foto de sabates” potser internet et pot ajudar a inspirar-te o a treure idees.

En el meu modest entendre he trial les 3 fotografies que m’han agradat més del tema. Comencem amb la fotografia de la Teresa Robles. Dins de la vessant clàssica del tema la Teresa ha sabut escenificar i explicar una història de sabates, amb uns elements relacionats i posats amb una composició correcta. Ni cactus, ni garrafes ni escombres, elements que tenen a veure amb les sabates. Això se’n diu llenguatge visual. No pots aparellar un elefant amb un iglú per molt ben fotografiats que estiguin els dos, perquè són antagònics per dir-ho d’alguna manera. La relació entre tots dos hi pot ser, però d’una manera ja pactada, forçada. El cactus ens pot donar a entendre que les sabates fan mal a la seva mestressa, la garrafa és buida per que el corredor s’ha begut el que hi havia a dins i l’escombra i la soca ens fan veure que les botes són d’un llenyataire molt polit…

La segona és la d’en Joan Burgada que ens ensenya unes sabates penjades pels seus cordons, imatge comuna a les nostres ciutats penjant del cablejat elèctric (per exemple). A aquesta imatge comuna l’ha acompanyat amb una composició interessant i arriscada. Juga amb dos colors, el blau del cel i el vermell de la porteria. Les sabates les podem considerar com a neutres. La imatge principal ocupa una quarta part de l’enquadrament i la porteria del fons dóna a la imatge una profunditat i un volum. Hi ha visió fotogràfica i provocació en aquesta imatge.

La tercera és la de l’Àngels Santesmasses, per mi la millor de les tres: un enquadratge atrevit, una presa feta a consciència on l’element principal pren total protagonisme. Enquadratge cenital, però cenital, cenital, es veu que està fet a consciència. El fotògraf ha de cercar un punt per poder agafar al subjecte amb la posició que ell vol. Ho ha aconseguit. El segon repte és donar importància a les sabates. L’enquadre cenital elimina el protagonisme de la runner però l’enfoc amb diafragma molt obert acaba de fer la feina i l’acaba de fer invisible. Les sabates, de color verd pistatxo prenen protagonisme pel color i per l’enfoc i per últim, i com a joc visual, entre el que es veu de la sabata dreta i el que es veu de la sabata esquerra es pot fer una sabata sencera. El fons uniforme de l’asfalt ajuda a empaquetar-ho tot perquè quedi una fotografia gairebé perfecte per ser una fotografia no preparada.

El Luciano Pita i la Joana Monistrol també es podrien guanyar un comentari en positiu, però això s’allargaria massa, només comentaré les meves 3 preferides.

Si voleu un comentari de la vostra foto en particular, només me l’heu d’enviar i us faré “el meu”comentari. Els susceptibles a adjectius negatius a les seves fotografies, millor que s’abstinguin d’enviar-me res. No tinc ganes de dir el que no penso.

No tags