Les nits del 10-11 i 11-12 vam anar amb els nens i amics a veure caure les perseides o llàgrimes de St. Llorenç.

Malgrat que a la tele van dir que aquest any seria un fenomen més generós que en altres anys, la veritat és que la freqüència va ser com sempre. En quatre hores d’observació entre les dues vesprades en deuríem veure una vintena. Com que ja som veterans en l’observació vam estar d’allò més còmodes estirats a les esterilles que ens aïllaven del terra.

Com a exercici d’atzar vaig enfocar la càmera a Casiopea per tenir una referència estel·lar i vaig començar a disparar fotografies de 30 segons. Entre el dispar i el processat de l’arxiu per minimitzar el soroll de la llarga exposició podia disparar una foto cada minut i mig aproximadament.

Aquí us deixo els ajustaments de la càmera.

El fruit de la paciència i perseverança nocturna va ser la fotografia que us mostro. De fet l’estrella fugaç que vaig poder caçar  va ser la més atípica que vam veure en tota la nit. Aquesta perseida va caure en trajectòria perpendicular a nosaltres en comptes de la tradicional cua de quan cauen de manera paral·lela.